Instrucciones, Instructions, 명령, Jarraibideak, Anleitung, Istruzioni, Instrukcje, Instruccións

Si no entiendes el catalán, utiliza el traductor que tienes a la derecha de la pantalla; selecciona el idioma y automàticamente se traducidrá al idioma seleccionado. Es lo que tiene Mr. Google.

If you do not understand the Catalan translator you use the right of the screen, choose the language and the language is automatically selected traducidrá. It is what has Mr. Google.

당신은 이해하지 않으면 카탈로 니아어, 당신은 화면의 오른쪽에서 언어를 선택하고 언어로 자동으로 선택됩니다 traducidrá 번역기를 사용하십시오. 이것이 바로 구글 씨입니다.

ez baduzu ulertzen katalana, itzultzailea erabili duzun pantailaren eskuin, hizkuntza aukeratu eta Hizkuntza automatikoki hautatutako traducidrá. Hau da Google du Mr.

Wenn Sie nicht verstehen Katalanisch, verwenden Sie den Übersetzer auf der rechten Seite des Bildschirms, wählen Sie die Sprache und die Sprache wird automatisch ausgewählt traducidrá. Dies ist, was hat Mr. Google.

Se non capire il catalano, con il traduttore, si hanno a destra dello schermo, scegliere la lingua e la lingua viene selezionata automaticamente traducidrá. Questo è quanto è Mr. Google.

Jeśli nie rozumiesz kataloński, należy użyć tłumacz na prawo od ekranu wyboru języka, a język jest wybierany automatycznie traducidrá. To co działo Pan Google.

Se non entender catalán, pode utilizar o traductor á dereita da pantalla, escolla a linguaxe ea linguaxe é traducidrá seleccionado automaticamente. Isto é o que o Sr Google.

Què us pensaveu?!?!

Eh?
Que ja en tindríem prou? Que les tendinitis, les bursitis, les amigdalitis, i la resta d'itis del món frenarien la nostra bogeria, malaltia o desviació crònica?

Doncs després d'arribar a Santiago, finalitzant així un repte que va començar com una tonteria i que va acabar sent una experiència magnífica, ara resulta que ens decidim a fer el Camino del Norte.

Per què? es que no hi ha cap motiu llògic. Estem fatal!!! No vull ni pensar què li devia passar pel cap al David quan la Mitxi li va plantejar que volíem fer això!!!! Però com diu sempre la Mitxi: "Es que té raó". David, tens raó. ESTEM FATAL....però ens encanta.

Com alguns ja saben, intentarem entrant les nostres experiències mentre fem el Camino. Més endavant ja ens dedicarem a millorar el disseny.

Només dir-vos que esperem, igual que a caminodesantiagotgn.blogspot.com, que esperem que us ho passeu tant bé llegint, com nosaltres ho hem fet caminant primer, i escribint després.

Etapa 1 (La prèvia): Hendaya-Irun. 3 km i escaig. Bromes a banda...

No. no tenim cap Pichi Alonso ni res. Senzillament que us explicarem com vam arribar a Irún, què vam fer, què no vam fer, com ens va anar, etc, etc.
Sortits des de l'Estació del Camp de Tarragona (en endavant Estació del campirri de Tarragona) a on hem arribat en bus. El viatge ha estat molt llarg i els nostres amics de la Renfe ens l'han amenitzat amb dues pel·lícules: Fama (un bodrio) i Àgora (bodrio i mig). Amb la forma del seient al cul arribem a Irún. "Perdone. Qué es de aquí usted?" Quina mítica pregunta. "y un sitio para comer?". Trobem l'alberg ràpidament. Està ben a prop de l'estació, però no obren fins les 16h. Cap a dinar!!!
Anem a parar a un lloc que ens recomanen uns amables senyors amb el nas vermell i el caminar tosc: "Este sitio está de puta madre". Cap a dins!! Mengem tots molt bé menys la Mitxi que acaba sentenciant que ella no pensava menjar cap animal més en tot el Camino.........UUUUUEEEEEEE!!!!!! Dinem collonudament. La Mitxi va menjar ànec després d'assegurar-li que eren les aletes de l'ànec (en realitat era la cuixa), l'Esther i la Cris pollastre ple de pernil i formatge (quasi res!). Això si: postres casolans: cuajada, flam amb nata,...i quins postres.
Després de dinar fem guàrdia davant de l'alberg, què és un primer pis. Allí hem vist a alguns dels companys que ens acompanyaran els propers dies. A les 16h no ens ve a obrir ningú. Som els primers. Al final la Cris puja i es troba el pis obert amb l'alberguera, una francesa peculiar, panxa i feliç allí esperant que pugem (quina paxorra!!!!). I pugem. I ens dona les credencials que ens hem d'omplir nosaltres. La Cris, que pensa anar per feina, decideix que ella arriba a Santiago avui mateix....I punt!!!! I a la credencial posa que arriba a Santiago el 26 de juny. Pa xulo xulo, mi.....

Albergats, dinats, i plens d'energia, anem cap a Hendaya amb el Topo, un tren petitet d'allà amb la corresponent alegria de la Betty. Arribem a Hendaya i busquem un lloc que ens posi el segell. Ho fa un restaurantet a on anem a parar, a on el Joan evidentment s'hi enrotlla i a on, evidentment també, ens fem la foto oficial d'inici del Camino del Norte. No cal dir que va ser una foto automàtica, en aquest cas amb cadira pel terra. Creuem el pont que deix Hendaya, és a dir França, i entrem a Irún, és a dir Espanya, o Estat Espanyol, o Euskadi, o Euskal Herria, o.... PROU! PROU PROU PROU!!! A Irún i punto!!! Que aquí mano jo!!!!!

Eren festes i, per tant, gaudim de l'ambient, ens fem un champú, o una pika com es diu per allà, sopem i ens disposem a començar un nou repte. El Camino del Norte!!!!

Etapa 2: Irun-Donosti. 26 km: Que no estamos tan mal!!!!!

Ja som a Donosti. I al loro!!!! Que no estamos tan mal!!!!Bé. O potser sí.L 'etapa que hem fet avui ha estat dura, molt dura... Les motxilles pesaven més que mai, els kilòmetres es feien més llargs que mai, i les hores se succeïen a una velocitat esgarrifosa... Hem pujat i baixat muntanyes tot el sant dia - tot el puto dia - i tot i que el resum de la Cristina és "yo lo he pasado muy mal, Joan ha tenido vértigo y Mitxi se ha caído tres veces", la veritat és que el dia ha donat per molt.

I quan hem arribat a Donosti, l'alberg que havia d'estar a la Playa de la Concha, doncs més aviat estava a la Conchinchina. Hem arribat a les sis de la tarda, havent començat a caminar a tres quarts de set del matí des d'Irun - amb una hora de descans per dinar, eh?! això sí.D'entrada ja ens hem trobat al Patxi que anava amb el seu gos per la muntanya i ens ha indicat que era millor anar muntanya a través que no pas seguir el camí indicat - es mucho más bonito, ahiva la hostia! Esta cresta es muy empinada pero luego las vistas valdrán la pena. Quanta raó, Patxi. Això sí, quan ha cridat el seu gos, que es deia Gus o alguna cosa semblant, el Joan li ha cridat "agur, agur!". I tots ens hem mort de riure.Ens hem passat bastantes hores caminant per dalt de la muntanya, Jaizkibel, entre cavalls, vaques i ovelles - la Mitxi ha preguntat si això era el paradís a la terra... Ummmm, no Mitxi, no. Teníem les dues faldes de la muntanya a costat i costat, ole i ole quines vistes. La ria i el Cantàbric, i el cel... A la Cristina li agradava tant el paisatge que tota l'estona es quedava molt al darrera i ens deia que no podia - tramposa... Quan hem arribat prop de San Juan, el paisatge et deixa sense alè - si és que encara te'n quedava. Passes tocant del penyasegat, més val no ensopegar - eh, Mitxi? El Joan, adduint vertigen, ha buidat motxilla i ha passat càrrega al Gerard, que des d'aquell moment no ha aixecat més cap. I és que, entre d'altres coses, portava el carregament de ginseng del Joan. Ja passada la zona de perill, la Mitxi ha decidit que ja era hora de caure per TERCERA! vegada en el dia d'avui i ha relliscat amb una roca mullada... - per què no avisaves, que hauríem preparat el vídeo?A tot això, eren les 12h, i nosaltres sense esmorzar. Hem parat a un lloc deliciós, al costat del mar, i mentre tothom es demanava raves i birra nosaltres hem demanat cola-cao i unes pastes. Ah! I el Mikel Erentxun, que era per allà. Però és ell o no? Sí!!! Que no li has vist les dents? Però està molt vell, no? Sí, és que ja deu tenir 50 tacos...Tornem a caminar i passem amb la barca a l'altre costat de la ria, a San Pedro. De San Juan a San Pedro y tiro porque me toca. I des d'allà ens queden unes escales terrorífiques i després uns quants kilometrets més de paisatge espectacular. I des de dalt el Monte Ulia, una visió que semblava un miratge: Donosti. Preciosa, brillant, inversemblant. Per fi!!!Nosaltres ja féiem més esses que una altra cosa. Eren les 15h aprox i teníem molta gana! Volíem PASTA! On hi ha pasta? Un lloc, dos llocs, quinze llocs, setze llocs... NO FAN PASTA ENLLOC O QUÈ? Quina mala llet que portàvem, no hi ha pitjor combinació que l'esquena partida i l'estómac buit. Al final hem entrat al primer lloc que ens ha semblat, disposats a matar si algú ens deia que la cuina estava tancada. Estava oberta i ens hem relaxat de tal manera que - ep! aquí a terra hi ha un mitjó... Sí, és meu, que me l'he tret... No direm qui ha sigut. Som companys de patiments.Després, quaranta minuts mínim fins a l'Alberg de La Sirena - altrament conegut per la Conchinchina. No, Mitxi, no hi fa fred, no té res a veure amb els congelats La Sirena de Tarragona...Una bona dutxa i... demà més.

Etapa 3: Donosti-Zarautz: És més la por que una altra cosa

LA continuació del camí estava uns metres més avall. Sortim i hi anem. Quina sorpresa!!!! És una pujada!!! Visca, Visca!!! Visca? La mare que la va parir!!!!

Ah no? Això és un altre dia. Bé. Doncs és una pujada, com moltes d'altres. És el que tenen les pujades. Que puges. I si a sobre és el primer que fas quan comences a caminar...doncs no vegis. I sabeu què és el millor? Que despré de pujar, baixes. Mola eh?

Això si, ràpidament, el paisatge es torna maco, preciós, espectacular!!! La muntanya que rodeja Donosti és brutal (perquè a un lloc com Donosti poden conservar l'entorn natural que tenen i, en canvi, a Tarragona ens carreguem una muntanya sencera per posar-hi una autovia entre una carretera nacional i una autopista?), el verd dels seus camps és insuperable, i la quantitat d'animals que veiem fan que la Mitxi s'ho passi pipa. De fet, ens deturem molta estona a una granja de vaques on aquestes tenen la costum de llepar els braços quasi fins a empassar-se'ls. Vaja, els braços braços no; els de la Mitxi. Nosaltres ens entretenim amb el gos pastor que és molt simpàtic i sociable.

Ens hem trobat amb nous peregrins fruit del nostre entreteniment: les polaques, un home solitari que s'acopla a nosaltres sense dir res....en fi, estem entrant al Camino.

Desconeixem per què, però al País Basc hi ha la costum de vallar els camps i posar, o unes portes, o uns passos que són una putada si ja comences a portar alguns quilòmetres. L'espectacle d'alguns de nosaltres és digne de ser vist. Quina agilitat! Quina flexibilitat!! Quin estat de forma!!!

L'etapa és preciosa i, per referències, Zarautz ha de ser maco perquè si, pel que tenim moltes ganes de ser-hi. Quan hi arribem, com que som més xulos que ningú, ens hem regalat quasi 1 hora més del compte. Per què? Perquè hem volgut anar a l'alberg juvenil on, bàsicament, ens han fomut una patada al cul (Gràcies senyors de l'Alberg Juvenil de Zarautz, se'n poden anar a prendre pel....), i que per més divertiment nostre, està al final del poble. Com que tenim molt bon humor i caminem com a superhumans sense l'aureola groga del Bola de Drac, doncs hem anat a uin alberg que està al centre del carrer principal, a 30 segons de la platja, al rovell de l'ou d'on s'ha d'estar a Zarautz.

Sabeu, hem estat uns peregrins de puta mare. Hem anat a dinar de menú a un xiringuito del passeig de Zarautz: ens hem fotut un xampú la Cris i jo que ens ha sentat de collons. Quins espaguettis i quina paella...és que quan es té gana!!!! De veritat, hem dinat molt bé. Després, hem tornat a l'alberg per agafar lloc i ens hem dutxat i rentat la roba. L'alberg està molt bé.

Tots menys el Joan hem anat per la tarda al passeig i a la platja-. el Ge a remullar-se els peus i aveure surfejar; la resta a mullar-se els peus i a veure els surferos!!!! Al loro!!!! L'espectacle que s'organitza a aquest lloc és molt xulo, i val la pena veure-ho.

Ahir, el Joan ens va voler convidar a sopar a Donosti (és el que té anar amb el Joan), i per tornar-li la sorpresa, vam reservar taula al restaurant de l'Arguiñano. Som uns peregrins de puta mare o què?!?! El vam fer patir una mica, com és normal, però la sorpresa li va gradar molt. Mireu: deixeu-vos de peregrinos autènticos i de històries: tasteu el restaurant perquè està prou bé, i potser si teniu sort el veureu i una cosa més per explicar, no?

Ah. I de pas hem celebrat els aniversaris de la Betty i de la Mitxi. Per saber l'edat ho feu fer escrit i us contestarem per correu certificat.

Així, la Mitxi, surt del restaurant per anar fotografiant la posta de SOl. Excel·lent!! Bé, excel·lent la posta de Sol perquè les fotos encara no les hem vist.... Continuo. I a una taula estan les polaques, el de barna, etc, etc que li diu que si sap on estem: "és el restaurant de l'Arguiñano!!". La Mitxi, gens sobrada li respon: "Ja ho sabem. Estem sopant dins". Recordeu aquella imatge del Dr. Slump caient-li el moc? Doncs així s'ha quedat ell.

Minuts més tard, a les 22 menys 5 han entrat a veure el restaurant...i a nosaltres sopant.

Etapa 4: Zarautz-Deba, 25'5 km. És més la por que una altra cosa...

Ha estat més la por que una altra cosa.

Després de renovar forces a Zarautz, amb el bany a les aigües del Cantàbric, aquesta brisa de muntanya i la visió dels cossos esculturals dels surfers -per favooooor - hem arrencat a les 6'30h direcció Deba. Ah, sí. I després del soparillo a can Arguiñano, veient la posta de sol - oooooohhhh. Enveja, enveja.

El passeig pel costat del mar fins a Getaria és preciós, un munt de gent corrent i caminant a aquella hora del matí - i la Laster dient "no m'estranya, amb aquest paisatge ho faria fins i tot jo" - segur???. A Getaria ja comencen unes pujadetes que Déu n'hi do, però mira anem fent pim pam pim pam uno vienen y otros van...qué pasa paletos!!!!

Quan arribem a Zumaia, tenim una gana de mil dimonis, i ens fotem un esmorzar d'aquests dels nostres - visca les napolitanes de xocolata!!! Mentre estem allà, passen uns tios tocant la dolçaina - és Sant Pere! I festes a gairebé tots els pobles de la zona. Ah! I vaga general a Euskadi... Per sort la del forn no en fa :)

Quan sortim de Zumaia estem acollonits, hem de pujar dues muntanyes una darrera l'altra, i no sabem com posar-nos-hi... Comencen els ratets de silenci, cadascun agafa el seu ritme i mira de col·locar-se bé la motxilla... I amunt!!! Quina calor, jeje. Sort que el paisatge val la pena - el paio que posa les muntanyes no se n'ha deixat ni una el molt kabró...

Ara continuo jo. Vam pujar les muntanyes que ens indicava la Mitxi amb molta dignitat. Si. Dignitat crec que és la paraula correcta. No us direm si ho vam fer bé o malament; si vam patir o vam fer sobrats; si vam suar o no; si vam penedir-nos d'estar allí o haguèssim preferit estar a Playa Bávaro fent una caipirinha; simplement, ho vam fer amb la dignitat dels èssers superiors que estan molt per sobre dels simples i vanals mals de la majoria, és a dir, la plebe, és a dir vosaltres, TU que estàs llegint les nostres penúries peregrines.

Amb la mateixa dignitat vam arribar a Deba. Un poblet fet amb molta mala idea perquè l'alberg estava a dalt de tot, l'oficina de turisme on s'ha d'anar a buscar la clau de l'alberg està a baix de tot.....l'alberg està mal senyalitzat, peraccedir-hi has de pujar unes escales del Paleolític inferior que després de 25 km et fan repassar tots els antecedents del senyor alcalde de Deba (en endavant, Antxón), sort d'uns miraculosos ascensors que t'eviten un desnivell de 100 metres verticals. Però hi ha més: en plena vaga dels "sindicats d'allí", com ens va indicar un policia, resulta que estava tot tancat menys els bars de de la platja (el negoci és el negoci), un supermercat i el bar de davant de l'Ajuntament. Si es que es pot fer vaga, però los viinitos, las pikas, los katxis, i la resta de begudes típiques d'allí que no las dejen de hacer ahiva la hostia!!!!

Vam dinar a un restaurant del costat de la platja. Fantàstic. Una paella deliciosa, i una sopa boníssima servida per la senyora del restaurant, molt de Deba ella. Vam dormir a l'alberg, que és com una casa de colònies. Vam parlar durant molta estona amb alguns dels companys peregrins. L'alberguero era un "patxi" molt simpàtic, realment simpàtic, amb qui vam fer bones migues. Tant bones migues que crec que la millor manera de fer-li un homenatge és reproduint el seu acudit que ens va explicar, estirats a la llitera:

"Sabes por qué a la selección española se le llame El Circo?...No (això jo)...Porque tiene los malabaristas de Barcelona, los leones de Bilbao i....los payasos de Madrid!!!!!

JUAS JAUS JUAS. Quin fart de riure ens vam fer. Després ens va explicar que ell, el que més odia (cito textual) és Madrid; de fet, diu que el seu nebot ha sortit igual que ell, que odia a mort Madrid (com deu ser l'angelet, eh!). La veritat és quel'alberguero de Deba ens va tractar molt i molt bé i des d'aquí us diem que val la pena estar parlant amb ell.

La segona historieta a Deba, poble on se seguia massivament la vaga dels sindicats abertzaleaks, va ser que.....jugava España contra Paraguay. Vam alliçonar convenientment al Johnny perquè, si marcava Espanya, tingués en compte que estàvem a un poble abertzaleak on, previsiblement, anirien majoritàriement amb Paraguay. Que no fes com el david a la boda d'Asier, que es va pujar a sobre d'un sofà i va cridar: Eh. Que ha marcado España!!! España!!! España!!!. El johnny sabia perfectament que si feia això, l'endemà podíem ser portada del Diari GAra, o millor, complir la tradició de que un españolito fa puenting sense corda des del campanar de Deba.

Vam començar bé, sopant molt bé unes braves i uns pinxos de collons. El bar ple de gent. Els cambrers uns bascos de Medellín (que no sabeu que els bascos neixen a on els hi surt dels collons o què?). El partit era igualat. El Johnny s'anava posant tens. Acaba la primera part. 0-0. Noi quins nervis. Les galtes del Johnny reflexaven intensitat, estava posat dins del partit...Va deixar anar el primer comentari, fluixet...es va deixant anar...ja no sap si està a Deba o a un bar de la Part Alta de Tarragona...Villa!!!! a la banda y busca la espalda!!!!!....Iniesta!!!! Al loro!!!...Surt Llorente. Si no pot ni respirar (potser les XL no han arribat a la selecció... Ens imaginem a Gorka Bruce cridant a casa quan veu que Llorente surt al camp.

Piiiiiiip!! Penalti contra Espanya. El Johnny no sabia si sortir al carrer i cridar fins a cancel·lar la vaga abertzaleak, o demanar-se un Johnny Walker amb Red Bull per morir directament a la barra del bar de Deba. Algú més valent que ell va lamentar públicament el penalty. Chut....i para Sant Iker Casillas!!!

Uuuueeeeeee!!!!! Toma!!!!! El Johnny perd la por i la vergonya i fot un crit que desperta a mitja Euskal Herria. jo ja veia al Johnny dormint a sobre d'un pal de 10 centímetres de diàmetre al bell mig de la plaça major amb tot el poble tirant-li kiwis o alguna fruita més autòctona.

Aquí la gent va començar a treure's la careta, el Johnny el primer, i sense por ni vergonya, tots els que anaven amb Espanya van fer un pas endavant i no van poder reprimir més les seves ganes, la seva implicació i la seva força per a què La Roja superés aquella eliminatòria.....un momnet....Penalty a Villa!!!!!!! La gent en èxtasi, el Johnny quasi s'abraça a un jugador de rugby que tenia darrera....la gent cridant....Chuta Xabi Alonso....FALLA!!!!....a algú va estar a punt d'escaparse-li: el puto b.....ostia, que estic a Deba!!!!!...Bueno Xabi, bueno!!!!!!

Tothom boig.

El que estava passant s'escapava de tota lògica. Penalty contra Espanya. Fallen. 3 minuts després penalty a favor d'Espanya. El falla un basc. Nosaltres al poble més abertzaleak...com mola el Camino del Norte.

Continua el partit fins que marca Villa!!!! La farmàcia de Deba tenia cua a la porta. La gent demanant Orfidals i Trankimacins...el farmacèutic dient: a ver Txomin ostia, hacemos vaga, o no hacemos vaga la hostia...el Johnny s'acabava d'engreixar uns quilets amb aquell gol i ja es veia tornant a casa com José Tomàs quan surt de la Monumental.

S'acabava el partit. El dia. i comença el record d'un gran dia a un poble molt peculiar, molt maco, i que té un gran bar amb una gran tele que, des d'avui té uns posters amb les cares de tots els que van celebrar el gol de Villa dins d'una diana. Però dues preguntes: per què posa Wanted i no Nahi; i una segona i més important encara: per què tots els cartells estan en Din A-4, i el del Johnny en Din A-0?

Etapa 5: Deba-Markina. 20km: La mare que ens va parir!

Ho haveu vist!!!! La mare que ens va parir!!!!

Quina etapa!!! Recordeu quan ens enfotíem que a la Mitxi li sortia el mal a les baixades....doncs és veritat!!!! És la primera vegada que ens posem d'acord sense discusió: que vingui una pujada!!!!

I no és que no hi hagi hagut pujades. Perquè em sembla que em pujat més que el preu de la gasolina, però és que les baixades eren tant empinades que et quedaves sense força als genolls.

El Patxi, l'alberguero de Deba ens havia dit que fins a Markina eren "20 quilómetros de monte, ahiva la ostia". I el Patxi tenia raó. Però només sortir de Deba ens hem trobat a un amic basc que fregava la tercera edat, i enmig d'una pujada ens ha dit que "hasta Markina todo es llano joder". La mare que el va parir. Si me'l trobo ara li foto un gec d'òsties i el tiro monte avall a ca'l Patxi.

Aquest home el concepte llano no el té clar. Iep! o llano en euskera vol dir unes pujades i unes baixades que us cagareu els calçotets i que enyorareu les pujades i baixades de la Tarraco Imperial.

Una vegada ja m'he cagat amb el tiet, hem de dir que l'etapa ha estat preciosa. El grup ha lluitat per mantenir-se unit el màxim temps possible, però el Johnny B. Good, quan el grup de poloneses que ens acompanya li ha donat corda, s'ha llençat i en breu tindrem una nova cimera internacional Tarragona- Polònia, en aquest cas.

Nota: si el Johnny hagués fet la carrera diplomàtica ara estaria a Gaza i els israelins i els palestins s'estarien fent petons i abraçades....

La Cristina m'ha deixat intrigat per la seva professionalitat: s'hidrata quan toca, controla les pulsacions, fa les necessitats als llocs previstos....en canvi, la resta és l'anarquia pura: la Betty porta la motxila fatal, el Johnny carrega la seva ja tradicional bossa de plàtic am b peres, pomes i les tortias de trigo de la Deta, el Ge sua com un condemnat, la Mitxi crec que ni es fixaria en un home moribunt si al costat hi hagués una oca, una vedella, un ase, o un tigre de bengala!!!

Hem de reconèixer que la nostra idea inicial era arribar a Cenarruza, però arribats a Markina, ens hem sentat a una terrasseta per agafar forces, i d'allí ja no ens hem pogut moure: quins pinxos, quines canyes de xocolata....

Per la tarda he anat a la Biblio de Markina i, de pas, he entrat al frontó on jugaven a cesta punta; quin esport! és vibrant, ràpid, espectacular...i perillós. A un dels xavals li ha anat la pilota al peu i no ha plorat per dignitat....per cert, deu ser la amteixa dignitat que la de la Betty i la Mitxi al camí francés....

Hem sopat quatre pinchos, unes canyes i a dormir!!!!

Avui farem nit a Markina, i demà anirem a Guernika, a veure l'arbre, Chillida i a menjar més pinxos.