Ja som a Donosti. I al loro!!!! Que no estamos tan mal!!!!Bé. O potser sí.L 'etapa que hem fet avui ha estat dura, molt dura... Les motxilles pesaven més que mai, els kilòmetres es feien més llargs que mai, i les hores se succeïen a una velocitat esgarrifosa... Hem pujat i baixat muntanyes tot el sant dia - tot el puto dia - i tot i que el resum de la Cristina és "yo lo he pasado muy mal, Joan ha tenido vértigo y Mitxi se ha caído tres veces", la veritat és que el dia ha donat per molt.
I quan hem arribat a Donosti, l'alberg que havia d'estar a la Playa de la Concha, doncs més aviat estava a la Conchinchina. Hem arribat a les sis de la tarda, havent començat a caminar a tres quarts de set del matí des d'Irun - amb una hora de descans per dinar, eh?! això sí.D'entrada ja ens hem trobat al Patxi que anava amb el seu gos per la muntanya i ens ha indicat que era millor anar muntanya a través que no pas seguir el camí indicat - es mucho más bonito, ahiva la hostia! Esta cresta es muy empinada pero luego las vistas valdrán la pena. Quanta raó, Patxi. Això sí, quan ha cridat el seu gos, que es deia Gus o alguna cosa semblant, el Joan li ha cridat "agur, agur!". I tots ens hem mort de riure.Ens hem passat bastantes hores caminant per dalt de la muntanya, Jaizkibel, entre cavalls, vaques i ovelles - la Mitxi ha preguntat si això era el paradís a la terra... Ummmm, no Mitxi, no. Teníem les dues faldes de la muntanya a costat i costat, ole i ole quines vistes. La ria i el Cantàbric, i el cel... A la Cristina li agradava tant el paisatge que tota l'estona es quedava molt al darrera i ens deia que no podia - tramposa... Quan hem arribat prop de San Juan, el paisatge et deixa sense alè - si és que encara te'n quedava. Passes tocant del penyasegat, més val no ensopegar - eh, Mitxi? El Joan, adduint vertigen, ha buidat motxilla i ha passat càrrega al Gerard, que des d'aquell moment no ha aixecat més cap. I és que, entre d'altres coses, portava el carregament de ginseng del Joan. Ja passada la zona de perill, la Mitxi ha decidit que ja era hora de caure per TERCERA! vegada en el dia d'avui i ha relliscat amb una roca mullada... - per què no avisaves, que hauríem preparat el vídeo?A tot això, eren les 12h, i nosaltres sense esmorzar. Hem parat a un lloc deliciós, al costat del mar, i mentre tothom es demanava raves i birra nosaltres hem demanat cola-cao i unes pastes. Ah! I el Mikel Erentxun, que era per allà. Però és ell o no? Sí!!! Que no li has vist les dents? Però està molt vell, no? Sí, és que ja deu tenir 50 tacos...Tornem a caminar i passem amb la barca a l'altre costat de la ria, a San Pedro. De San Juan a San Pedro y tiro porque me toca. I des d'allà ens queden unes escales terrorífiques i després uns quants kilometrets més de paisatge espectacular. I des de dalt el Monte Ulia, una visió que semblava un miratge: Donosti. Preciosa, brillant, inversemblant. Per fi!!!Nosaltres ja féiem més esses que una altra cosa. Eren les 15h aprox i teníem molta gana! Volíem PASTA! On hi ha pasta? Un lloc, dos llocs, quinze llocs, setze llocs... NO FAN PASTA ENLLOC O QUÈ? Quina mala llet que portàvem, no hi ha pitjor combinació que l'esquena partida i l'estómac buit. Al final hem entrat al primer lloc que ens ha semblat, disposats a matar si algú ens deia que la cuina estava tancada. Estava oberta i ens hem relaxat de tal manera que - ep! aquí a terra hi ha un mitjó... Sí, és meu, que me l'he tret... No direm qui ha sigut. Som companys de patiments.Després, quaranta minuts mínim fins a l'Alberg de La Sirena - altrament conegut per la Conchinchina. No, Mitxi, no hi fa fred, no té res a veure amb els congelats La Sirena de Tarragona...Una bona dutxa i... demà més.
I quan hem arribat a Donosti, l'alberg que havia d'estar a la Playa de la Concha, doncs més aviat estava a la Conchinchina. Hem arribat a les sis de la tarda, havent començat a caminar a tres quarts de set del matí des d'Irun - amb una hora de descans per dinar, eh?! això sí.D'entrada ja ens hem trobat al Patxi que anava amb el seu gos per la muntanya i ens ha indicat que era millor anar muntanya a través que no pas seguir el camí indicat - es mucho más bonito, ahiva la hostia! Esta cresta es muy empinada pero luego las vistas valdrán la pena. Quanta raó, Patxi. Això sí, quan ha cridat el seu gos, que es deia Gus o alguna cosa semblant, el Joan li ha cridat "agur, agur!". I tots ens hem mort de riure.Ens hem passat bastantes hores caminant per dalt de la muntanya, Jaizkibel, entre cavalls, vaques i ovelles - la Mitxi ha preguntat si això era el paradís a la terra... Ummmm, no Mitxi, no. Teníem les dues faldes de la muntanya a costat i costat, ole i ole quines vistes. La ria i el Cantàbric, i el cel... A la Cristina li agradava tant el paisatge que tota l'estona es quedava molt al darrera i ens deia que no podia - tramposa... Quan hem arribat prop de San Juan, el paisatge et deixa sense alè - si és que encara te'n quedava. Passes tocant del penyasegat, més val no ensopegar - eh, Mitxi? El Joan, adduint vertigen, ha buidat motxilla i ha passat càrrega al Gerard, que des d'aquell moment no ha aixecat més cap. I és que, entre d'altres coses, portava el carregament de ginseng del Joan. Ja passada la zona de perill, la Mitxi ha decidit que ja era hora de caure per TERCERA! vegada en el dia d'avui i ha relliscat amb una roca mullada... - per què no avisaves, que hauríem preparat el vídeo?A tot això, eren les 12h, i nosaltres sense esmorzar. Hem parat a un lloc deliciós, al costat del mar, i mentre tothom es demanava raves i birra nosaltres hem demanat cola-cao i unes pastes. Ah! I el Mikel Erentxun, que era per allà. Però és ell o no? Sí!!! Que no li has vist les dents? Però està molt vell, no? Sí, és que ja deu tenir 50 tacos...Tornem a caminar i passem amb la barca a l'altre costat de la ria, a San Pedro. De San Juan a San Pedro y tiro porque me toca. I des d'allà ens queden unes escales terrorífiques i després uns quants kilometrets més de paisatge espectacular. I des de dalt el Monte Ulia, una visió que semblava un miratge: Donosti. Preciosa, brillant, inversemblant. Per fi!!!Nosaltres ja féiem més esses que una altra cosa. Eren les 15h aprox i teníem molta gana! Volíem PASTA! On hi ha pasta? Un lloc, dos llocs, quinze llocs, setze llocs... NO FAN PASTA ENLLOC O QUÈ? Quina mala llet que portàvem, no hi ha pitjor combinació que l'esquena partida i l'estómac buit. Al final hem entrat al primer lloc que ens ha semblat, disposats a matar si algú ens deia que la cuina estava tancada. Estava oberta i ens hem relaxat de tal manera que - ep! aquí a terra hi ha un mitjó... Sí, és meu, que me l'he tret... No direm qui ha sigut. Som companys de patiments.Després, quaranta minuts mínim fins a l'Alberg de La Sirena - altrament conegut per la Conchinchina. No, Mitxi, no hi fa fred, no té res a veure amb els congelats La Sirena de Tarragona...Una bona dutxa i... demà més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada