Això és el que ens haguèssim dit els uns als altres quan portàvem 10 km d'etapa. JEJEJE
Com que havia plogut i semblava que feia mal temps, per primera vegada i sense que serveixi de precedent vam decidir agafar un camí alternatiu per carretera (que de fet era el camí original fins que el 2003 es va fer passar a la penya pel "monte", és a dir que tenim una mica de raó), on donaves més volta però t'estalviaves tot una zona que podia estar molt plena de fang. Per democràcia pura i dura vam decidir seguir aquesta via que acabava en una llarga pujada per carretera comarcal francament perillosa per anar-hi caminant.
Quan vam arribar al capdamunt van sortir els dubtes i les disparitats de criteris: uns cap al poble proper a esmorzar, uns altres que seguim pel "monte", tots sense saber com es feia una cosa i l'altra....tu dius això i jo penso una altra...jo només us demao que per carretera...el qu passa és que quan jo demano info a la gent només us enfoteu però no escolteu.....tensió, cabreig, cansament....al final, un àngel diví dins d'un Seat Ibiza blanc (té collons la cosa, no podia ser negre o vermell, blanc com els àngels) ens diu que no ho dubtem i que passem pel "monte".
I quanta raó tenia!!!! Si aquella senyora sabés el que va fer....
Més o menys en solitari, cadascú va anar fent la seva, reflexionant, pensant, retrovant les sesnacions bones, de bon estat d'ànim, de bon humor fins que ens trobem a l'Agnieszka (una de les polaques, evidentment, perquè amb aquest nom no podia ser ni de Manresa, ni de Vinebre, ni d'Hernani, no?!) i el Joan de Barcelona. No sé si és massa prudent fer comentaris sobre aquesta trobada i tota la resta. Vinga, què collons!!!
Ell estava clar que anava pel que anava. I, a més, ens el vam trobar just el dia després que el joan digués obertament, com qui no vol la cosa, que no l'havia vist caminar des del primer dia...i PAM!! Ens el trobem allà, amb tendinitis, amb la polaca més maca. Aquí hi ha marro tu!!! Ella anava tota apretada, amb malles negres i top negre (això sembla Corazón de Camino del Norte!!!).
Camines pel "monte" fins que arribes a una carretera comarcal que et baixa fins a Lezama. L'alberg està a una urbanització. Des de l'alberg es veuen les llums de la ciutat esportiva de l'Athletic (perdó, Atleti) que vam visitar i que ens va agrada molt. Vam dinar al resturant de carretera i vam dinar com a campions. Recomanem (i molt) las alubias rojas, los chipis en su tinta i, de fet, tot allò que sembli casolà i autèntic.
Menció especial es mereix l'Ildefonso, l'alberguero de Lezama. Estem tots d'acord que va ser el més simpàtic, el més agradable, i el que millor comprén i acull els caminantes dels que ens hem trobat en aquest tram, i en tot el Camí Francés. Un aplaudiment per l'Ildefono: PLAS!
Vam tenir sorpreseta. De sobte ens truca l'Asier. "Oye donde estáis?""como os ha ido?" donant-nos conversa, nosaltyres contents, explicant, etc. De sobte, hi torna insitint on estem. Aqui ja hi havia alguna cosa que no ens quadra. De sobte, apareixen al fons. Quina Il·lusió! Amb la Naiara i els dos cracks: el Gorka Bruce i el Danel Bruce. Quina gran il·lusió veure'ls!!!!! Vam poder jugar a futbol amb els dos petits, i vam prendre alguna cosa amb ells. El Gorka va poder jugar amb la seva pilota amb una nena de LEzama que, bàsicament, jugava ella i el Gorka hi anava darrera: i això que la pilota era seva!!! Qui diu que els vascos no tenen bon caràcter....
Sabeu: ses visites, quan estàs fent alguna cosa semblant al Camino s'agraeixen, i molt, i per tant, l'Asier, la Naiara...i el Gorka i el Danel passen a estar en un lloc molt destacable en els nostre record, en els nostres cors. Gracias, familia, por todo, ahiva la ostia!!! (això és inmersió lingüística)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada