Doncs el que havíem deixat per demà, ho havíem de fer avui i, de pet cap a Cenarruza!! Hem anat amb el ritme habitual de primera hora del matí, en pujada lentets i en baixada la merda corre. El Gerard havia dormit al terra de la recepció de l'alberg perquè li ha agafat un atac de bronquitis per la nit.
Arribem al punt en que comença la pujada a Cenarruza....i ens trobem a les polaques. Les nostres amigues, junt amb el capellà, el Lluis de Lleida però que treballa a Tarragona i el bomber valencià. SUSTO!!! fan ells. Estaven al punt en que pots decidir passar de Cenarruza i anar per carretera (més fàcil, més rapid,...) discutint a veure què feien. Al loro!! Que no estamos tan mal!! Quan ens veuen, la major part del grup decideix passar del Monestir i del camí original i seguir les indicacions de la Team Leader Marta (una polaca que era molt bona tia i amb un caràcter ultra-competitiu), excepte el capellà que es queda les botelles de vi de Zarautz i una de les polaques. Nosaltres decidim seguir el camí i passem per la calçada romana que porta a Cenarruza. Us estalviaré els comentaris de la Mitxi i la resta quan el grup van veure que decidien anar per carretera. jejeje.
Arribem a Cenarruza, els dos polacs ens diuen que la missa ja ha acabat. Ves quina pena que em fa. Entrem a l'església i ens trobem a sis capellans, ben engalanats:
"Tatatatatatá!!!! Carnaval, carnavaaaaaaal....carnaval te quieeerooo....."
fent missa sols sense públic
".....nananananana...nananananana....en el muuundo enteerooooo!!!!"
Jo vaig pensar: a on està la càmera oculta? La Mitxi va pensar: els hi faré una automàtica sense que se n'adonin!. Els capellans van pensar: aquesta tia no se'n dona compte que la càmera Nikon D50, com tota la resta de càmeres del món mundial de Cenarruza, fa una llum taronja intermitent quan es tira una foto automàtica per a que nosaltres no ens n'adonem. Turistes de...m! El Joan es va mostrar solemne. La Cris estava pensant en quina olor fan els núvols.
Fotos fetes, riures fets, seguim, i sense que serveixi de precedent, baixada avall que la m.....vale, vale! Una mica de nivell!!! La ment ja posada a Guernika, en arribar a l'alberg i descansar, deixar de pujar les maleïdes pujades i les odioses baixades.....Concentració, mètode, esforç...de sobte, unes paraules retronen com a llampecs d'una tempesta tropical al mig de l'oceà provocant plors i desesperació entre els humans, com una veu en off dient que la resposta no és correcta, com Constantino Romero cridant als atletes: "Atletas, bajen del escenario!!":
- "Pero vamos a ver, a Cenarruza ya hemos llegado?"
- Resposta: "Cristina: que te n'estàs enfotent de nosaltres o què?!?!?!"
No te jode. A veure si es pensava que aquells monjos eren gogós de la Pachá de Cenarruza...o potser millor, eren els Village People abans de cantar YMCA!!!!!! Ara t'ho diem benvolguda Cris: feia una hora que havíem passat Cenarruza!!!!! De fet, aquells capellans ni eren gogós ni els Village People...eren de la Charanga Matutina de Cenarruza i estaven a punt de sortir a tocar el Paquito el Chocolatero per les muntanyes de la zona en homenatge a nosaltres 5.
Seguim. El Camí segueix fins que arribes al tram de carretera, perillós, que porta directament a Guernika. Perillós perquè quasi no hi arcén i el cotxes van follats. Així que ens vam posar en línia i vam anar baixant cap a la guernika que vèiem per la carretera. Foto a l'entrada, anem a l'alberg.
Resulta que a Guernika, com a d'altres llocs, l'alberg és privat i l'havien reservat una escola de nens amb minusvalia.
Ignacio!!! Ni un p... comentario!!!!!
Bé, perdoneu. Així, només van quedar 8 llocs que van ocupar les polaques que havien fet trampes passant per la carretera. Què? A què ve a ser això? A que fa ràbia???? Molt malament!!! però com que nosaltres anàvem de bon rotllo vam decidir anar cap el centre, buscar un hostalet ben situat i gaudir de Guernika.
Després de dures negociacions, vam aconseguir que per 75€ poguessim dormir els 5....a lés habitacions del servei!!! No vam estar tan malament. I vam dinar de puta mare. I les noies van poder estendre la seva roba...i els nois no. A que resulta graciós?
Dormits, dutxats, dinats i pentinats, i no per aquest ordre, vam anar a visitar les coses que s'han de visitar quan ja havien tancat. Quin clàssic, no? De fet, però, tampoc va passar res. Ens vam fer la foto davant del Guernika, el Joan es va comprar un comptador de passes nou, que una mica més i es queda a la botiga, i vam fer uns pinxos, ens va ploure...i que, en resum, Guernika...me la imaginava més gran!!!
L'endemà a Larrabetzu. penúltim dia. Això s'acaba, de moment. Segur que la liem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada